La transició energètica és una de les respostes que hem de donar per mitigar un dels principals reptes que tenim plantejats com a societat: el canvi climàtic. Però aquesta transició també ha de ser un procés pel qual la ciutadania recuperi el poder i la capacitat de decisió sobre l’energia. Si no és així, seran les grans empreses (energètiques o no) i els fons d’inversió els qui faran (de fet, ja l’han començat a fer) aquesta transició. És a dir, es canviaran les fonts energètiques perilloses i contaminants, com l’urani, el gas o el petroli, per energies renovables però el sistema no canviarà.

La transició energètica en sentit ampli, doncs, ha de ser descentralitzada, rendible, democràtica, neta i eficient. Si parlem d’electricitat, amb la transició energètica cal tornar als orígens de l’electrificació on cada territori/comunitat es generava la seva pròpia energia. Aquest cop, a través de l’autosuficiència connectada, es podrà utilitzar la xarxa per compartir els excedents o obtenir els dèficits amb/dels sistemes veïns. I això és vàlid per a totes les escales, des d’un edifici fins a barris, municipis i comarques. Així ja ho estan fent comunitats arreu del món, com la de l’illa danesa de Samsø (4.000 habitants) que des de fa més de 10 anys ha assolit la plena sobirania en electricitat i calefacció amb un projecte comunitari (11 aerogeneradors d’1MW cadascun, 4 plantes de biomassa i 2.500 metres quadrats de plaques fotovoltaiques) que, fins i tot, fa que “exportin més electricitat que patates”, tal com diuen entusiàsticament a l’illa patatera. O el projecte comunitari del municipi de Wildpoldsried (Baviera, Alemanya) que amb 2.500 habitants i 11 aerogeneradors, 4.983 kW de solar fotovoltaica, 2.100m2 de solar tèrmica, 5 instal·lacions de biomassa i una petita central hidroelèctrica, produeixen més del 500% d’energia de la que necessiten i anualment generen 4 milions d’euros d’ingressos per la venda de l’excedent.

A nivell internacional aquelles iniciatives d’implantació d’energies renovables que han tingut un major èxit, tant pel que fa a la quantitat d’energia instal·lada com a l’acceptació i implicació social, són les que han donat un protagonisme més ampli a les comunitats locals. Quan les polítiques públiques promouen la producció local d’energia, apropant així la producció als centres de consum, i la participació de les comunitats locals en els processos de presa de decisió, es genera un marc favorable per a la transició energètica ben entesa. A més, cal tenir en compte que aquest model descentralitzat no contravé el desenvolupament simultani ni la consolidació d’una indústria capdavantera i d’alta qualificació, ans al contrari.

Mentrestant aquí, el Govern i el Parlament de Catalunya han aprovat un decret llei que l’únic que afavoreix és la instal·lació de grans centrals eòliques i solars en espais rurals i naturals per part de grans empreses i fons d’inversió. Aquest procés està generant un fort malestar a diversos municipis i comarques que es veuen superades per l’allau de projectes. La CUP va ser l’únic grup parlamentari que va votar en contra d’aquest decret llei precisament per no afrontar una transició energètica en la que les comunitats locals en siguin les protagonistes.

Esperem que en el nou cicle polític es generin les condicions per fomentar, impulsar i consolidar un model de transició energètica del poble i per al poble.

Sergi Saladié Gil. Geògraf.
Professor associat al Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.
Exdiputat de la CUP al Parlament de Catalunya (2015-2017).